Tecnorealisme

Introducció

En aquesta era capdaventera de ràpids canvis tecnològics, tots ens esforcem per mantenir-nos serens. Els avenços de cada dia en comunicacions i informàtica poden espantar-nos i desorientar-nos. Una reacció comprensible és preguntar-se: aquests canvis són bons o dolents? Els hem d'acceptar o val més témer-los?

La resposta és totes dues coses. La tecnologia ens fa la vida més còmode i agradable, i a molts ens fa més sans, més rics i més savis. Però també afecta la feina, la família i l'economia de maneres impredibles, introduint noves formes de tensió i distracció, i establint noves amenaces a la cohesió de les nostres comunitats físiques.

Tot i les implicacions complicades i sovint contradictòries de la tecnologia, la saviesa convencional és tristament simplista. Experts, polítics, i auto-anomenats visionaris ens fan un mal servei quan intenten reduir aquestes complexitats a contes bé de fatalitats tecnològiques, bé de ciber-excitació. Aquest pensament polaritzat ens porta a falses esperances i a un neguit innecessari, i ens impedeix entendre la nostra pròpia cultura.

Al llarg dels últims anys, tot i que el debat sobre la tecnologia ha estat dominat per les veus extremistes més cridaneres, un nou consens, més equilibrat, ha anat agafant forma poc a poc. Aquest document intenta articular algunes de les idees comunes darrera aquest consens que hem acabat anomenant tecnorealisme.

El tecnorealisme ens demana que pensem críticament en el rol que les eines i les interfícies juguen en l'evolució humana i la vida de cada dia. Aquesta perspectiva inclou la nostra idea de que l'actual marea de transformació tecnològica, tot i que és important i potent, és de fet una continuació de les onades de canvi que han anat passant al llarg de la història. Mirant, per exemple, la història de l'automòbil, la televisió o el telèfon -- no només els aparells, sino les grans institucions en què s'han convertit -- hi veiem grans beneficis però també costos substancials. De manera semblant, anticipem benediccions de les tecnologies emergents, i esperem estar sempre a l'aguait de possibles conseqüències inesperades - que hauríem de resoldre a través d'un disseny ben pensat i un ús apropiat.

Com a tecnorealistes, intentem expandir del fèrtil camp entre el tecno-utopisme i el neo-ludisme. Som "crítics" tecnològics de la mateixa manera i per les mateixes raons que altres són critics d'alimentació, crítics d'art o crítics literaris. Podem ser apassionadament optimistes sobre algunes tecnologies, o escèptics i descontents d'altres. Tot i així, el nostre objectiu no és ni premiar ni despreciar la tecnologia, sino més aviat entendre-la i aplicar-la de manera més consistent amb els valors humans bàsics.

A continuació hi ha alguns principis bàsics que ajuden a explicar el tecnorealisme.

PRINCIPIS DEL TECNOREALISME

1. Les tecnologies no són neutrals.

Un gran malentès del nostre temps és la idea de que les tecnologies no són gens esbiaixades -- com si per ser artefactes inanimats, no promouen certs tipus de comportaments sobre d'altres. De fet, les tecnologies venen, tan intencionadament com no intencionadament, amb inclinacions socials, polítiques i econòmiques. Cada eina dóna als seus usuaris una manera particular de veure el món, i maneres específiques d'interactuar amb els altres. És important per a tots nosaltres considerar els biaixos de vàries tecnologies, i cercar aquelles que reflexen els nostres valors i aspiracions.

2. L'Internet és revolucionari, però no Utòpic.

La Xarxa és una eina de comunicació extraordinaria que dóna un surtit de noves oportunitats per a gent, comunitats, negocis i governs. Però tan com el ciber-espai va essent més i més poblat, cada cop més s'assembla a la societat, amb tota la seva complexitat. Per cada aspecte beneficiós de la vida connectada, també hi haurà dimensions que són malicioses, perverses, o més aviat vulgars.

3. El govern té un rol important a jugar a la frontera electrònica.

Al contrari de com diuen alguns, el ciberespai no és formalment un lloc o una jurisdicció separada de la Terra. Mentre que els governs haurien de respectar les regles i els costums que han aparegut al ciber-espai, i no hauria d'afogar aquest nou món amb un reglament ineficient o censura, és estúpid dir que el públic no té cap sobirania sobre el que un ciutadà errant o una empresa fraudulenta fa en línia. Com a representant del poble i guardià dels valors democràtics, l'estat té el dret i la responsabilitat d'ajudar a integrar el ciberespai i la societat convencional.

Els estàndards tecnològics i les qüestions de privacitat, per exemple, són massa importants per a confiar-les exclusivament al mercat. Les empreses de programari tenen poc interès a preservar estàndards oberts que són essencials per a una xarxa funcional totalment interactiva. Els mercats encoratgen la innovació, però no necessàriament asseguren l'interès públic.

4. La informació no és coneixement.

Al nostre voltant, la informació es mou més ràpid i esdevé més fàcil d'aconseguir, i els beneficis són manifestos. Dit això, la proliferació de dades també és un repte seriós, que requereix de noves mesures de disciplina humana i escepticisme. No hem de confondre l'emoció d'adquirir o distribuir informació ràpidament amb la feina més feixuga de convertir-la en coneixement i saviesa. Independentment de com avancin els ordinadors, no els hauríem de fer servir mai com a substitut de les nostres habilitats cognitives bàsiques d'atenció, percepció, raonament i judici.

5. Connectar les escoles no les salvarà.

Els problemes amb l'escola pública d'Estats Units -- subvenció dispar, promoció social, massa alumnes per aula, infrastructura ruinosa, manca de models -- no té quasi res a veure amb la tecnologia. Així doncs, no hi ha cap quantitat de tecnologia que porti a la revolució educativa profetitzada pel president Clinton i altres. L'art d'ensenyar no pot ser reproduït pels ordinadors, la xarxa, o l'ensenyament a distància. Aquestes eines poden, és clar, augmentar una experiència educativa que ja sigui d'alta qualitat. Però confiar en elles com si fossin alguna mena de panacea seria un error molt car.

6. La informació vol estar protegida.

És cert que el ciber-espai i altres avenços recents són reptes per a les nostres lleis de drets d'autor i per als marcs per protegir la propietat intel·lectual. La resposta, però, no és la d'estripar els estatuts i principis actuals. En comptes d'això, hem d'actualitzar les lleis i les interpretacions de manera que la informació rebi més o menys la mateixa protecció que tenia en el contexte dels antics mitjans. L'objectiu és el mateix: donar als autors un control suficient sobre les seves obres de manera que tinguin un incentiu per a crear, tot i mantenir el dret del públic de fer un ús just d'aquesta informació. En cap contexte la informació "vol ser lliure". Més aviat, cal que sigui protegida.

7. El públic posseeix les ones; el públic s'hauria de beneficiar del seu ús.

Els regals recents d'espectre electromagnètic a grans emissores subratlla el corrupte i ineficient mal ús de recursos públics en l'àrea de tecnologia. La ciutadania hauria de gaudir i beneficiar-se de l'ús de freqüències públiques, i hauria de mantenir una part de l'espectre per a usos educatius, culturals i d'accés públic. Hauríem d'exigir més, per l'ús privat de la propietat pública.

8. Entendre la tecnologia hauria de ser un component essencial per a la

ciutadania global.

En un món dirigit pels fluxes d'informació, les interfícies (i el codi subjacent) que fa la informació visible s'estan convertint en poderoses forces sociails. Entendre els seus punts forts i limitacions, i fins tot participar en la creació d'eines millors, hauria de ser una part important de convertir-se en un ciutadà involucrat. Aquestes eines afecten les nostres vides tan com ho fan les lleis, i hauríem de sotmetre-les a un escrutini democràtic semblant.

Traducció personal de la font original technorealism.org, per Lluís Batlle i Rossell